Relatos: Reina de Cors / Reina de Corazones

Primer relato del reto. Podéis encontrar el resto aquí. El relato original está escrito en catalán, pero más abajo podéis encontrar una versión en castellano.


Fuente.
Canción: "Teoman" de Kupa Kızı y Sinek Valesi

REINA DE CORS

Sempre havia pensat que quan la pitonissa va treure aquella carta de la Reina de Cors i li va dir que estava predestinada a l’amor, feia referencia a la Daisy.
I les cartes no en deien mai de mentides.
La Daisy era una Reina de Cors per naturalesa. Ho dui a la sang. Era segura, era sensual, era bella i el món sempre girava al seu voltant, en perfecta harmonia, com si llaurés el camí per a ella.
A la Lola li encantava veure com la Daisy es movia entre la gent, com els parlava amb aquell aire refinat i galant, com es pentinava els cabells amb els dits i com voleiaven les vores de les seves faldilles gronxades per la brisa. No s’acabava de creure que les cartes li haguessin predit un futur amb ella. Era massa maco per ser veritat.
Però les cartes no s’equivoquen.
Tot i que la Lola sí que podia fer-ho.

I es que a la seva Reina de Cors se la va trobar a la porta del bloc d’apartaments on vivia, una nit de pluja. S’aixoplugava a l’entrada i es mirava el vent, distreta, abrigada amb un jersei massa gros que tenia un cor amb una corona al damunt brodat a la màniga.
Però en realitat no era una Reina de Cors, sinó un As de Piques.
La primera nit, la Lola només la va saludar amb el cap, mentre buscava la clau a la bossa. Se la va mirar de cua d’ull i li va semblar que li recordava algú.
Però a la nit següent, la noia tornava a ser allà.
Aquella segona nit, la Lola li va desitjar bona nit i quan la va mirar, altre cop d’una llambregada, va veure que els seus ulls amagaven la tardor.
A la tercera nit, li va dir:
—Entres?
L’As de Piques la va mirar.
—No. No puc tornar.
La Lola va titubejar, sense saber ben bé què volia dir l’altra. Però després d’uns instants, va afegir:
—Si vols, pots venir al meu apartament i esperar allà. Hi fa fred, aquí fora.
No s’ho pensava pas que la cosa acabaria així, però totes dues van pujar al seu apartament.
La Lola va preparar llet amb cacau i van seure al sofà. No van dir-se massa res. Quan el cacau es va haver acabat, l’As de Piques va marxar.
L’escena es va repetir varies vegades més, com si fos una mala còpia. No sabia cóm explicar-ho, però la Lola s’hi sentia molt bé amb l’As de Piques, tot i que ni tant sols sabia cóm es deia; no li havia preguntar i ella no li havia dit. Però aquell sentiment era una cosa que anava més enllà de qualsevol lògica. Era un sentiment que li brotava del fons del cos. El mateix sentiment que aquella nit li va fer deixar la tassa damunt la tauleta del centre i besar els llavis de l’As de Piques.
Durant un breu instant, la Lola va témer que l’altra l’apartés o, fins i tot, que s’enfadés. Però no va ser així. Al contrari. L’As de Piques va prendre el petó i el va fer seu.
La Lola li acariciava els cabells, que eren llargs, llargs, com fils de coure. Se’n va adonar de que els duia molls de la mateixa pluja que repicava a les finestres. Es va aixecar i va anar a buscar una tovallola, que va deixar caure amb suavitat sobre el fils de coure per eixugar-los.
Tot i que havia posat la calefacció, hi feia fred a l’apartament. Ho va sentir mentre s’anaven despullant, poc a poc, i mentre l’As de Piques li anava acariciant la pell, buscant-hi cada taca, cada piga, cada cicatriu. Es van adormir abraçades.
A l’endemà, l’As de Piques ja no hi era, i al vespre, quan la Lola va arribar a casa, tampoc la va trobar a l’entrada, resguardant-se de la pluja. El que sí que va trobar va ser un sobre a la bústia. El sobre contenia una carta de la Reina de Cors i al revers hi havia escrit “Adéu”.

Al cap d’un parell de dies, la Daisy li va anar a ensenyar l’anell que el seu promès li havia regalat. Tenia una maragda que feia conjunt amb el color dels seus ulls. Es casava l’estiu vinent.
—Oi que vindràs?
—Sí, sí —li va dir la Lola, tot i que no en tenia cap ganes.
Segur que la Daisy estaria preciosa amb el vestit de núvia, però veure-la enamorada d’un altre era una cosa per a la que la Lola encara no estava preparada.
Després la Daisy va canviar de tema:
—Quin greu allò d’aquella noia, oi?
—Quina noia?
—Sí, dona. La que vivia al teu bloc d’apartaments. La que es va morir d’un accident.
I llavors, com si algú li hagués obert aquella porteta del fons de la memòria que feia dies que estava tancada, a la Lola li va venir al cap de què li sonava l’As de Piques. Era la mateixa noia que s’havia creuat al corredor del bloc d’apartaments, alguna vegada. La mateixa que havia mort atropellada davant de casa feia més d’un mes.
La Lola es va ficar la mà a la butxaca de l’abric i va tocar la carta, que seguia allí guardada, i que li va cremar als dits com si fos una brasa.


REINA DE CORAZONES

Siempre pensó que cuando la pitonisa sacó aquella carta de la Reina de corazones y le dijo que estaba predestinada al amor, se refería a Daisy.
Y las cartas no mienten nunca.
Daisy era una Reina de Corazones por naturaleza. Lo llevaba dentro. Era segura, era sensual, era bella y el mundo giraba siempre a su alrededor, en perfecta armonía, como si labrase un camino para ella.
A Lola le encantaba ver a Daisy moverse entre la gente, ver como les hablaba con ese posado refinado y galante, como se peinaba los cabellos con los dedos y como ondeaban los bajos de sus faldas, mecidos por la brisa. No podía creerse que las cartas le hubiesen predicho un futuro con ella. Era demasiado bonito para ser verdad.
Pero las cartas no se equivocan.
Aunque Lola sí podía hacerlo.

Y es que a su Reina de Corazones se la encontró en la puerta del bloque de apartamentos donde vivía, una noche de lluvia. Se guarecía en la entrada y miraba el viento, distraída, abrigada con en un jersey demasiado grande y que tenía un corazón con una corona encima bordado en la manga.
Pero en realidad no era una Reina de Corazones, sino un As de Picas.
La primera noche, Lola sólo le dirigió un saludo con la cabeza, mientras buscaba las llaves en la bolsa. La miró de reojo y le pareció que le recordaba a alguien.
Pero la noche siguiente, la chica estaba allí otra vez.
Esa segunda noche, Lola le deseó buenas noches y cuando la miró, de un vistazo, vio que sus ojos escondían el otoño.
La tercera noche, le dijo:
—¿Entras?
El As de Picas la miró.
—No. No puedo volver.
Lola titubeó, sin saber muy bien a qué se refería la otra. Pero tras unos instantes, añadió:
—Si quieres, puedes venir a mi apartamento y esperar ahí. Hace frío aquí afuera.
No pensaba que la cosa fuera a terminar de aquella manera, pero las dos subieron a su apartamento.
Lola preparó leche con cacao y se sentaron en el sofá. No dijeron mucho. Cuando el cacao se terminó, el As de Picas se fue.
La escena se repitió varias veces más, como si fuera una mala copia. No sabía cómo explicarlo, pero Lola se sentía muy a gusto con el As de Picas, a pesar de que no sabía ni cómo se llamaba; no se lo había preguntado y ella no se lo había dicho tampoco. Pero ese sentimiento iba más allá de cualquier lógica. Era un sentimiento que le salía de lo más profundo de su cuerpo. El mismo sentimiento que esa noche hizo que dejara la taza sobre la mesita de centro y besara los labios del As de Picas.
Durante un breve instante, Lola temió que la otra fuera a apartarla, o incluso que se enfadara. Pero no fue así. Al contrario. El As de Picas tomó el beso y lo hizo suyo.
Lola le acariciaba el cabello, que era largo, largo, como hilos de cobre. Se dio cuenta de que lo tenía mojado de la misma lluvia que repiqueteaba en las ventanas. Se levantó y fue a buscar una toalla, que dejó caer con suavidad sobre los hilos de cobre para secarlos.
A pesar de que estaba puesta la calefacción, hacía frío en el apartamento. Lola lo sintió mientras se iban desnudando, lentamente, y mientras el As de Picas acariciaba su piel, buscando en ella cada mancha, cada peca, cada cicatriz. Se durmieron abrazadas.
Por la mañana, el As de Picas ya no estaba, y por la noche, cuando Lola llegó a casa, tampoco la encontró en la entrada, guareciéndose de la lluvia. Lo que sí encontró fue un sobre en el buzón. El sobre contenía una carta de la Reina de Corazones y en el reverso estaba escrito “Adiós”.

Un par de días después, Daisy fue a enseñarle el anillo que le había regalado su prometido. Tenía una esmeralda que hacía juego con el color de sus ojos. Se casaba en verano.
—Vendrás, ¿sí?
—Sí, sí —le dijo Lola, a pesar de que no le apetecía nada.
Seguro que Daisy estaría preciosa con el vestido de novia, pero verla enamorada de otro era algo para lo que Lola todavía no estaba preparada.
Después Daisy cambió de tema:
—Qué pena lo de la chica esa, ¿verdad?
—¿Qué chica?
—Sí, mujer. La que vivía en tu bloque de apartamentos. La que murió de un accidente.
Y entonces, como si alguien hubiese abierto esa puertecilla del fondo de su memoria que hacía días que estaba cerrada, Lola recordó por qué el As de Picas le resultaba familiar. Era la misma chica que se había cruzado con ella en el bloque de apartamentos, alguna vez. La misma que había muerto atropellada frente a la casa, hacía más de un mes.
Lola se metió la mano en el bolsillo del abrigo y tocó la carta, que seguía allí guardada, y que le quemó los dedos como si fuera un ascua.
 


Comentarios

  1. ¡Hola! Tienes el original de Carry On en este enlace: https://i.pinimg.com/originals/bf/2d/42/bf2d42f2861a7a2cf778929410adab03.jpg

    ResponderEliminar

Publicar un comentario